Què passa amb l’aigua potable una vegada la utilitzem a les nostres cases?

Alguna vegada t’has parat a pensar on va a parar l’aigua de ta casa una vegada cau pel desaigüe? Com es poden eliminar les substàncies que hi hem abocat mentre rentem els plats, rentem la roba, ens dutxem, etc? Saps quanta aigua potable necessitem cada persona per setmana?

Alguna gent pensa que aquesta aigua torna al circuit de l’aigua potable, però no!

L’alumnat de 1r ESO hem estudiat tots aquestos continguts a la classe de biologia i hem fet una visita a la depuradora d’aigües residuals d’Algemesí-Albalat per recollir informació de primera mà.

Ací us deixem una mostra dels nostres treballs després de la visita.

Fa alguns anys, el gran teòleg alemany Karl Rahner s’atrevia a afirmar que el principal i més urgent problema de l’Església dels nostres temps era la seua «mediocritat espiritual». 

La societat moderna ha apostat per tot allò «exterior». Tot ens convida a viure des de fora. Tot ens pressiona per moure’ns amb pressa, quasi sense aturar-nos en res ni en ningú. La pau no troba escletxes per penetrar fins al nostre cor. Molt sovint vivim en l’escorça de la vida. Se’ns està oblidant què és assaborir la vida des de dins. Per ser humana, a la nostra vida li falta avui una dimensió essencial: la interioritat.

És trist observar que tampoc en les comunitats cristianes sabem cuidar i promoure la vida interior. Molts no saben què és el silenci del cor, no s’ensenya a viure la fe des de dins. Privats d’experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltant paraules amb les orelles i pronunciant oracions amb els llavis mentre el nostre cor està absent.

A l’Església es parla molt de Déu, però on i quan escoltem els creients la presència callada de Déu en el més profund del cor? On i quan acollim l’Esperit del Ressuscitat en el nostre interior? Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dins?

Acollir Déu en el nostre interior vol dir almenys dues coses. La primera: no col·locar Déu sempre lluny i fora de nosaltres, és a dir, aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. La segona: fer baixar Déu del cap fins al profund del nostre ésser, és a dir, deixar de pensar en Déu només amb la ment i aprendre a percebre’l en el més íntim de nosaltres.

Ens sorprendrem de com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nostre enmig d’una cultura secularitzada. És possible també avui conèixer una alegria interior nova i diferent. Però serà molt difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l’agitació i la frivolitat de la vida moderna sense conèixer, encara que siga de manera humil i senzilla, alguna experiència interior del Misteri de Déu.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe.

Jn 20,19-23