La Parròquia de Maria Auxiliadora va ser erigida canònicament l’any 1954. Durant els primers anys de funcionament es va projectar la construcció d’un temple, locals parroquials, habitatges per als preveres i una escola.

El 1963 s’acaba l’edifici parroquial, i el 13 d’octubre de 1965 s’obrin les portes de la nova escola d’ensenyament primari, encara que oficialment no es dona d’alta a la Delegació Provincial de Magisteri fins el 8 de gener de 1966. Comença sent una escola de Patronat perquè està regida per professorat funcionari de l’Administració Educativa. Aquesta iniciativa del primer rector parroquial, Mn Ramon Sancho i Juan, té com a finalitat pal·liar les necessitats d’escolarització que presenta el barri, aleshores en expansió, i va comptar des d’un primer moment amb el suport de la nova Associació de Pares i Amics de l’Escola Mª Auxiliadora.

Amb la implantació de la nova llei d’educació de l’any 1970, l’EGB, s’inicia un període de canvis que comporta la renovació de continguts, metodologia i de paradigmes psicopedagògics. Es donen els primers passos cap a l’aconseguiment d’una escola oberta a la societat i participativa. Es fa la primera ampliació de l’edifici inicial amb un nou bloc de dues plantes equipat amb quatre aules.

Posteriorment, i en el marc del nou ordenament democràtic, es publica l’any 1985 la LODE. És el moment de reconèixer la pluralitat de centres i establir el model de sosteniment dels centres privats que pel fet de complir els requisits exigits per la llei accedeixen a la nova figura jurídica del “concert educatiu”. Es revisa el model de participació de les mares i pares per tal d’ajustar-se al nou ordenament legal. La institució parroquial Maria Auxiliadora inicia un procés de reflexió sobre quina ha de ser la identitat del centre i el caràcter propi que ha d’inspirar tot el projecte educatiu.

L’any 1990 es publica la LOGSE i s’inicia un període de debat sobre el sistema educatiu en el seu conjunt  on pren un gran protagonisme l’anomenat currículum escolar. La nova definició d’objectius, continguts, metodologia i avaluació, així com l’elaboració del PCC i del PEC provoca un debat intern entre els membres del Claustre que s’allargarà fins a les portes del nou segle.

En els primers anys d’aquesta nova ordenació es concreten els trets identitaris del centre mitjançant el document conegut com Caràcter Propi o Ideari. L’ampliació d’unitats i la nova organització educativa requerí una segona ampliació de les instal·lacions amb inversions bastant substancioses. La complexitat de les tasques i els nous reptes obligaran a donar passos cap a una organització interna cada cop més definida i cohesionada. S’estructuraren l’equip directiu, els equips docents, els departaments i els coordinadors d’etapa.

A partir de l’any 1999, la representació de la titularitat del centre fou assumida per un professor i s’inicià una relació amb la incipient Fundació de Col·legis Diocesans cada vegada més intensa i estreta.