Pàgina inicial‎ > ‎

3r diumenge d'Advent

13 de des. 2017, 1:04 publicada per Lluís Carbonell

Obrir-se a Déu

La fe s’ha convertit per a molts en una experiència problemàtica. No saben exactament el que els ha passat aquests anys, però una cosa és clara:
ja no tornaran a creure en el que van creure de xiquets. De tot allò només queden algunes creences de perfil bastant borrós. Cadascú s’ha anat construint el seu propi món interior, sense poder evitar moltes vegades greus incerteses i interrogants.

La majoria d’aquestes persones fa el seu «recorregut religiós» de manera solitària i gairebé secreta. Amb qui poden parlar d’aquestes coses? No hi ha guies ni punts de referència. Cadascú actua com pot en aquestes qüestions que afecten allò de més profund de l’ésser humà. Molts no saben si el que els passa és normal o inquietant.

En els primers estadis de la vida, el nen va assumint sense reflexió les creences i valors que se li proposen. La seva fe no és encara una decisió personal. El nen va establint el que és vertader o fals, bo o dolent, a partir del que li ensenyen des de fora.

Més endavant, l’individu accepta les creences, pràctiques i doctrines de manera més reflexionada, però sempre tal com estan definides pel grup, la tradició o les autoritats religioses. No se li ocorre dubtar seriosament de res. Tot és digne de fe, tot és segur.

La crisi arriba més tard. L’individu pren consciència que la fe ha de ser lliure i personal. Ja no se sent obligat a creure de manera tan incondicional el que ensenya l’Església. A poc a poc comença a relativitzar certes coses i a seleccionar-ne d’altres. El seu món religiós es modifica i fins i tot s’esquerda. No tot respon a un desig d’autenticitat més gran. Hi ha també la frivolitat i les incoherències.

Tot pot quedar ací. Però l’individu pot també continuar aprofundint en el seu univers interior. Si s’obre sincerament a Déu i el busca en el més profund del seu ésser, pot brollar una fe nova. L’amor de Déu, cregut i acollit amb humilitat, dóna un sentit més profund a tot. La persona coneix una coherència interior més harmoniosa. Els dubtes no són un obstacle. L’individu intueix ara el valor últim que tenen pràctiques i símbols abans criticats. Es desperta de nou la comunicació amb Déu. La persona viu en comunió amb tot allò de bo que hi ha al món i se sent cridada a estimar i protegir la vida.

Allò decisiu és sempre fer en nosaltres un lloc real a l’experiència de Déu. D’ací la importància d’escoltar la crida del profeta: «Prepareu el camí del Senyor». Aquest camí hem d’obrir-lo en l’íntim del nostre cor.

Jo 1,6-8.19-28

Vídeo de YouTube


Comments