Pàgina inicial‎ > ‎

Celebrem la festivitat a la Bta. Pepa Naval

8 de nov. 2017, 3:08 publicada per Lluís Carbonell   [ actualitzat el 13 de nov. 2017, 8:28 ]

Diumenge que ve el nostre poble celebra la festa popular de la Bta. Pepa Naval,
una mestra del segle XIX.

Tothom que es tinga per fill del poble se sent orgullós quan algú dels seus conciutadans o conciutadanes rep un reconeixement públic en qualsevol dels àmbits de la cultura, l’economia, la literatura, les ciències socials i les experimentals, les arts, la religió, etc. I aquest és el cas de la nostra Pepa Naval.

El seu legat no es concreta en la materialitat d’un llibre, d’una composició musical, d’un quadre, d’una escultura, d’un edifici, de res que puguem percebre actualment amb els nostres sentits, assaborir i valorar. Però la seua presència enmig nostre és innegable. Tant és així, que la beatificació es va produir després d’haver transcorregut 95 anys de la seua mort, justament perquè el seu record formava part de l’imaginari col·lectiu dels algemesinencs, de la memòria continuada de tres generacions, fins i tot, molt més enllà de les fites del nostre poble i, encara, de la nostra comarca. 

No cal dir que, com tots nosaltres, va experimentar i patir moltes de les contingències possibles a les quals estem sotmesos els humans. I que la vida social i política del seu temps, igual que la nostra, no va estar exempta d’alts i baixos i conflictes de tota mena.

Però darrere d’una biografia aparentment irrellevant, com la de tants i tants algemesinencs d’ara i adés, emergeix una forma de viure la quotidianitat tan impactant i significativa entre els seus contemporanis, que el seu testimoni punyent va anar configurant aquest gran legat que, de generació en generació, ha arribat als nostres dies.

Ja ens agradaria aprofundir sobre les qualitats i les estratègies pedagògiques que al llarg de la seua vida va ser capaç d’exercir, encara que potser ella no les sabria formular de forma explícita. Tot i això, no podem més que destacar el seu gran perfil de mestra.

Començarem per remarcar la seua capacitat d’acollida, entesa no únicament com a creadora d’espais físics i temporals, sinó també com a eina de comunicació espiritual amb les persones. Compaginava les tasques domèstiques amb una dedicació més que generosa a l’educació de xiquetes, adolescents i joves. L’espai de la pròpia llar esdevingué l’aulari permanent, obert a les noves generacions d’aquella segona meitat del segle dinou. Activitats com la pregària, la conversa, les estades a l’Hort de la Torreta, les passejades pel camp i el taller de cosir i brodar, van ser el suport material des d’on establia vincles personals que feien possible la tasca d’educar (educere) en el sentit més autèntic, etimològicament parlant, del mot. Tots aquests àmbits constituïren una gran xarxa que va configurar un ampli sistema d’acollida.

El diàleg permanent amb les seues deixebles i la interpel·lació constant sobre el resultats de les tasques manuals realitzades o sobre el servei caritatiu a malalts i pobres, va suscitar en les persones del seu entorn més immediat un esperit d’empatia (misericòrdia), de qüestionament crític d’un status quo compartit que, encara que localista, condicionava la vida social del poble. Fer emergir els pensaments, sentiments, intencions i projectes de les seues pupil·les per a possibilitar “conflictes cognitius i emocionals” constitueix una pràctica educativa ben reeixida per al creixement i la formació personal i col·lectiva. Aquesta intersubjectivitat permanent amb els altres, en un entorn d’interacció, possibilità allò que actualment anomenem comunitats d’aprenentatge.

També les dones casades participaven d’aquesta relació. Amb alguns casos hi havia una intimitat mútua que feia fluir il·lusions i neguits, aspiracions i entrebancs propis de l’estat de vida al qual havien optat.

Tot això amb un gran tacte, amb molta delicadesa, però amb la fermesa de qui esdevé referent d’autoritat. Una autoritat guanyada per la força de la disponibilitat, per la riquesa del seu consell, per la confiança provada i per la seua gran humilitat. Moltes de les coses que avui sabem d’ella les han desvetllat testimonis personals o les han manifestat silenciosament moltes de les seues deixebles mitjançant l’enfocament que han donat a la seua vida. Tot allò que feia, sola o acompanyada, seguia el consell evangèlic que diu: “mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”. Això va donar molta autenticitat a la seua tasca, que sempre exercia com a servei als altres, sense cap altre interès pervers.

Potser ens preguntem quina ha estat l’escola capaç de formar aquesta gran mestra. Efectivament, pel que fa a les tasques més domèstiques, el seu aprenentatge li’l deu possiblement a la seua mestra Joaquima Marco, els anys que va assistir com a alumna a la “Casa de l’Ensenyança”. Però justament allò més important del seu legat no són els coneixements conceptuals i pràctics que va transmetre. Tal com hem explicat, la seua singularitat com a mestra rau en la capacitat de traure de l’interior de cada deixeble la persona capaç d’enfilar un projecte de vida de màxima felicitat. I això no depèn tant dels coneixements apresos com d’una determinada forma d’entendre i viure la vida.

El seu mestre fou, realment, Jesús de Natzaret. Amb Ell sí que visqué una relació íntima durant tota la seua vida. L’Evangeli, escoltat, interioritzat i viscut va ser l’autèntic criteri pedagògic que va fer servir. Es va proposar, des de l’adolescència, transcendir el seu jo personal per poder-se veure des del tu de Jesucrist. Aquest moviment dinàmic, exercit freqüentment com allò més natural, va modelar en ella una nova forma de relació amb les persones: superar l’ego per ubicar-se en el tu de l’altre, des d’on, potser, es veuen les coses d’una altra manera. Però això no és l’únic fruit d’aquest descentrament. El tracte amb una gran diversitat de persones, entre les quals cal remarcar: familiars, amistats, deixebles, malalts, pobres, religiosos i preveres; i, sobretot, la vivència del Misteri de la Fe, la van fer créixer com a persona i com a cristiana, dotant-la d’un gran univers axiològic i de la saviesa necessària per esdevenir un referent entre els seus.


El fet de la beatificació ens la proposa com a model de mestra cristiana, tot donant-li una dimensió més universal, al temps que perpetua institucionalment la seua memòria perquè les noves generacions troben en ella un exemple de què una altra forma de vida és possible. Cap algemesinenc pot deixar de conèixer-la!

Vídeo de YouTube


Comments